28 de set. 2019

VIATGE ALS PARCS NACIONALS DE LA PART OEST DE CANADÀ I NORD D’ESTATS UNITS

Dissabte 17 d’agost
Aquest any som dels últims de la feina que comencen vacances. Ja en tenim moltes ganes! A més a més aquest any hem tornat a planificar un viatge d’aquells xulos. Anirem a visitar parcs nacionals de la costa oest de Canadà i Estats Units. El 2010 vam visitar les Muntanyes Rocalloses de Canadà i el 2014 vam estar un mes visitant més de 14 parcs nacionals de la costa oest d’Estats Units. I tots dos viatges ens van meravellar. I com que encara queda molt per veure, i el tipus de viatge en furgoneta i a la nostra ens atrau tant, aquest any hem decidit tornar a aquesta zona, això sí, sense trepitjar massa res que ja prèviament hàgim fet.
El dissabte és el dia de trasllat. Ens llevem ben d’hora i a les 10:30h agafem l’avió que surt de Barcelona i que en unes 10 hores ens porta a Atlanta. Allà toca esperar vora 5 hores per després agafar un altre vol, de 5 hores més, fins a Vancouver. Un dia molt llarg però que finalment acabem amb èxit, sense retards i amb tots quatre aguantant les llargues estones a l’aeroport i a l’avió (tenim uns nens que són uns cracks!).
Arribem a Vancouver a quarts de deu de la nit (per nosaltres és ja la matinada, gairebé matí) i agafem un taxi que ens porta fins a la casa on tenim llogada una habitació. És una súper casa de les típiques americanes, en un barri residencial típic americà (la part oest de Canadà és molt americana), i on hi viuen una família de xinesos. L’habitació està molt bé i ens permet descansar de tot el viatge que hem fet.

Diumenge 18 d’agost
Ens llevem força d’hora però amb poc senyal de jet lag. Que bé! Sembla que ja li tenim força el peu al coll a això del canvi horari.
Sortim a esmorzar a un Starsbuck, que és la única cosa mig decent que hi ha a prop de la casa on ens allotgem. Després tornem però a partir d’aquí, comença l’odissea de trobar un taxi que ens porti al local d’Escape Campervans. Finalment, i després d’una hora i mitja d’espera, és en Tom, l’amo de la casa, que ens fa de taxi fins allí. Un paio agradable en Tom, tot i que no domina massa l’anglès (sorprenentment, i perquè fa 10 anys que viu a Vancouver).

Un cop arribem al local d’Escape Campervans tenim la mateixa sensació que fa 5 anys! Quines ganes de tornar a agafar la furgo. Aquesta vegada ens donen una furgo pintada amb ànecs (goose) que són típics de Canadà, en tons liles i taronges. La furgo és més gran que la de l’altra vegada ja que la part de seients de darrera es manté, i la part de llit/menjador és més àmplia i amb millor accés des de davant i també des dels seients de darrera. La part de darrera on hi ha la cuina és igual.
Un cop tenim la furgo ja disponible, ens dirigim al supermercat. Comprem menjar per un parell de dies i també menjar xinès per dinar. Un cop hem menjat, comencem a tirar. És un pèl tard però volem fer un bon tros fins a Kamploops (3 hores de conducció aproximadament). Els nens estan molt cansats i s’adormen profundament, és per això que vora quarts de nou decidim parar, sopar una mica, i que després ells ja dormin i no els haguem de tornar a despertar. Tot i així, nosaltres també estem cansats (el jet lag treu el nas!) i decidim que buscarem un lloc on parar aviat. Malgrat les intencions, només trobem àrees per súper caravanes i autocaravanes (RV parks) que no tenen cap mena d’atractiu i són molt cars. I com que per només dormir no volem pagar gairebé 40$ decidim parar en un poble, Chase, buscar un lloc tranquil i quedar-nos-hi a passar la nit.


Dilluns 19 d’agost
Hem dormit molt bé i hem descansat el que ens convenia! Tot i així, a les 5 ja estem desperts i com que no tenim més son decidim posar-nos en marxa. Conduïm fins a Salmon Arms, un poblet amb encant amb molta activitat nàutica al costat d’un llac de grans dimensions, i ens hi parem a esmorzar en un típic bar-restaurant. Tenim molta gana i ens mengem un súper esmorzar a base de pancackes, patates i cafè (o aquesta aigua xirri que ells anomenen cafè... de fet ja és mala senyal que et deixin repetir d’una cosa, el cafè, tantes vegades com vulguis...).



Un cop ja amb la panxa plena, ens dirigim cap a Revelstoke que és la porta d’entrada al primer Parc Nacional que volem visitar. Ens parem al poble per anar a demanar informació a l’oficina de turisme on ens donen plànols tant de Revelstoke NP com de Glacier NP, el proper.
A partir de Revelstoke agafem una carretera que discorre per la zona del parc. Al llarg dels 26 km de recorregut podem meravellar-nos amb el paisatge de bosc de pins alts i prims (molt diferents als que estem acostumats nosaltres) i a les vistes cada vegada més enlairades que ens permeten tenir una visió de tota la zona de Revelstoke i voltants, sobretot del majestuós llac. Un cop a dalt, aparquem la furgoneta i pugem caminant per un sender fins a la part més alta. A partir d’allà comencen d’altres camins que anem recorrent durant tot el matí i que ens permeten tenir vistes espectaculars i passar enmig de camps de flors de tots colors. Trobem uns naturalistes del parc que ens expliquen curiositats de l’os i també d’altra fauna que resideix en aquesta zona. Es veu que tant hi ha ossos grizzleys com negres, i que malgrat els temors, des del 1976 que no hi ha reportat cap atac a humans. Tot i així, cada dia es veuen ossos per la zona. A la carpa que tenen muntada hi ha maquetes de petjades d’ossos i altres animals i ens sorprèn, i molt, les dimensions de la petjada de l’os grizzley...
Cap a l’hora de dinar tornem cap a la furgoneta i baixem un tros fins que trobem una zona de pícnic, amb vistes espectaculars, i parem per cuinar uns súper spaghetti amb salsa de tomata que entren molt i molt bé!
A la tarda continuem avançant i ens parem a visitar dos punts més del parc. El primer un sender que discorre a través d’unes passarel·les per una zona semi-inundada i on podem veure granotes i uns insectes molt curiosos que sembla que portin la casa de trastos a sobre i que viuen submergits a les basses. El segon un altre sender que discorre per un bosc de cedres centenaris i immensos; un lloc preciós i ple d’encant.



Finalment, ens dirigim cap al Glacier on busquem un campground per passar-hi la nit. I sí, el trobem, finalment. I fem el que més ens agrada: estar enmig del bosc, en un entorn idíl·lic i màgic, i fent barbacoa per sopar. Rememorem els grans moments que vam viure fa 5 anys! I els nens estan encantats amb això d’estar en plena natura i fent foc per coure el sopar!


Dimarts 20 d’agost

Encara amb certs efectes del jet lag, ens llevem molt d’hora i esmorzem aviat. Ens posem en ruta amb la intenció de fer alguna caminada pel Glacier però la majoria són amb fort desnivell i llargues, i decidim que observarem les glaceres que són visibles des de la part més baixa del parc. Això sí, fem una visita molt interessant al centre de visitants que té una part de museu amb informació sobre la flora, la fauna i també l’omnipresent tren que travessa tota aquesta part del país.



Avancem cap al proper parc, que fa 9 anys vam visitar molt de resquitlló i ens van quedar moltes ganes d’aprofundir-hi més: Yoho. Una mica abans de migdia arribem a l’Emerald Lake, un llac de color esmaragda que ben bé sembla un vidre en el qual s’emmiralla els enormes pics que l’envolten. Una meravella de la natura però que, pel fet de ser un punt classificat com a “highlight” està força ple de gent. Nosaltres decidim fer la volta al llac caminant (uns 5,5 km) i després, com que encara ens queden forces, decidim fer la volta amb barca, remant. Ens ho passem molt bé intentant sincronitzar-nos amb les remades, i quedem força esquitxats tot i que va força bé perquè fa calor. Ens adonem que el pas a Yoho ha implicat canviar una hora i per tant acabem dinant a les 4 de la tarda! Dinem en un plis al pàrquing de l’Emerald Lake perquè hem d’anar a buscar campground ja que Yoho és un lloc amb molts de visitants i per tant preveiem que els campgrounds estiguin força plens. En el camí de baixada parem un moment a veure el Natural Bridge que no té res d’especial; de fet, és una gran roca que ha obstaculitzat el curs del riu i fa que aquest surti amb força i empenta. Molta gent, moltes fotos, i no massa res més.

Tal i com prevèiem, els campgrounds de la zona estan plens. Al centre de visitants ens diuen que provem al Hoodoo Creek i, per sort, sí que hi ha lloc tot i que hem de recular fins a l’entrada del parc. El campground és molt bàsic i mica en mica es va omplint de gent. Es troba en una zona molt exposada (res d’estar al mig del bosc) des de la qual es poden contemplar les grans muntanyes de Yoho. Avui també tenim carn, per tant decidim fer barbacoa. Mica en mica es va fent fosc, però més tard que ahir perquè avui tenim una hora més malgrat estar només a pocs quilòmetres d’on vam dormir ahir. La nit és molt agradable i silenciosa, tot i que el campground està ple de caravanes, autocaravanes, furgonetes, i tendes.



Dimecres 21 d’agost

Ens llevem d’hora tot i que avui una miqueta més tard que ahir, i esmorzem dins la furgoneta perquè fa força fred. Tenim la intenció de fer una excursió vora el campground per veure uns hoodoos. Comencem aviat, cap a les 8, i no hi ha ningú. Quan hem avançat només uns 100 metres sentim un rugit estrany que ens fa posar en alerta. No tenim clar si és un os o algun altre animal, però el so no pinta massa bé ni tampoc sembla massa amical. Per tant, decidim girar cua preveient que fins ben bé d’aquí a un parell d’hores no vindrà ningú, si és que ve algú, ja que no és una zona molt coneguda del parc.
  

Canvi de plans. Decidim avançar i anem a veure les Takakkawa falls, un salt d’aigua espectacular que és dels que té més caiguda de tot Canadà. La carretera per arribar-hi no és gens fàcil ja que té un parell de corbes en pujada força complicades. Això fa que, malgrat ser un lloc molt conegut, no hi hagi massa gent. Fa un dia preciós i decidim fer una excursió fins les Laughing falls, que en total són uns 8 km. Durant el camí veiem alguns animals: un gos de les praderies i una pica. També veiem petjades d’alguns animals que ens costa saber exactament de quins són. El camí és molt agradable ja que discorre per una vall preciosa i al costat del Yoho river. En arribar al salt d’aigua, parem una estona vora el riu.
De tornada, la calor apreta una mica més. Arribem a la furgoneta a l’hora de dinar però decidim baixar fins al centre de visitants. Dinem i després entrem a comprar adhesius i també una guia de petjades d’animals, per poder anar identificant el que veiem.

Decidim continuar avançant per tal de poder arribar al següent parc nacional, Kootenay. Per això, ens cal tornar enrera, anar fins a Gold, i a partir d’aquí fer uns 100 km per la vall de Columbia. Tot i que “a priori” no hi ha res de destacat, trobem que és un paisatge preciós, una vall verda, envoltada de muntanyes majestuoses, i amb ranxos i ramats de vaques dispersos. Un paisatge d’aquells que no pares de contemplar perquè et meravellen. Finalment arribem a Radial Hot Springs, que de fet és el poble que dóna entrada al Kootenay, i passem la resta de la tarda a les piscines d’aigua calenta. Val molt la pena perquè són dues piscines que estan a 29 i 39ºC (sí, la darrera un pèl massa calenta) a l’aire lliure. Ens relaxem i els nens s’ho passen pipa baixant tobogans i l’Arnau també ens sorprèn amb el seus salts des del trampolí.
Arribem al campground que ahir, en previsió del que ens havia passat a Yoho ja havíem reservat per internet. És el que està just al costat de les piscines i que es diu Redstreak. És un campground molt gran, i amb tots els serveis. Tot i que fa vent i és tard, fem barbacoa. Dormim com troncs de tant relaxats que hem quedat a les aigües termals.


Dijous 22 d’agost


Avui ens llevem a les 07:30h (quin récord!). El dia es lleva una mica ennuvolat. Després d’esmorzar conduïm una mica fins al primer punt des del qual volem iniciar una excursió. Passem mig matí fent una ruta fins al Dog Lake, un llac molt “salvatge” enmig d’un entorn natural molt verge. El camí d’anada el fem pràcticament sols i intentem anar parlant (i cantant) per espantar els ossos que hi pugui haver. Durant el camí, també, i amb la guia que ja tenim, anem analitzant les petjades que veiem i podem identificar que són bàsicament de llop. D’os no en trobem, per sort.


Kootenay és un parc molt menys concorregut. La carretera principal està tancada durant bona part de l’any i això fa que en tot el parc no hi hagi ni pobles, ni serveis ni tampoc cobertura telefònica. Això el fa més salvatge i, per nosaltres, molt més atractiu.

Com que ja és gairebé migdia, i la intenció és passar la nit a Kootenay, decidim anar a buscar lloc al campground de Marble Canyon, i dinem allà. Al campground hi ha avisos que en aquesta zona hi ha os grizzley... i de fet veiem algunes senyals d’os (pel i urpades als arbres) que fan que tinguem l’atenció al màxim. El campground és petitonet i molt tranquil, i la parcel·la és molt maca enmig d’arbres.

Després de dinar, descansem i juguem una mica a jocs, i després anem a veure el Marble Canyon que, per obres al pàrquing, només s’hi pot accedir des de Paint Pots. El Marble Canyon no té massa res de destacat perquè és un engorjat molt petit que, això sí, té una aigua d’un color blau-turquesa molt atractiu. El millor és el camí fins allí que discorre per una zona de bosc amb la majoria d’arbres cremats (suposem que per un incendi força recent) i que a sota està ple de nous arbres que hauran de lluitar per fer-se un lloc i arribar a poder tenir la llum suficient per anar creixent.
Red Pots és una zona en la qual hi ha basses de color taronja intens fruit de la presència d’òxids de ferro. Es veu que els indis feien quilòmetres per arribar a aquest lloc i agafar aquests fangs per fer pintures. Un indret curiós.

Ja de tornada al campground, tenim temps de jugar a alguns jocs i començar a fer foc per fer barbacoa.


Divendres 23 d’agost
Aquesta nit ha fet molt de fred i malgrat a la furgo hi estem bé, en algun moment s’ha notat que les temperatures han baixat. El matí es lleva mig ennuvolat i amb 4ºC! Avui decidim esmorzar a dins la furgo.
Deixem Kootenay amb molt bon regust de boca perquè realment ens ha agradat molt. Abans de marxar, però, ens parem al Continental Divide, un punt geogràficament interessant perquè és on es defineix cap on cau l’aigua: bé cap a l’oest en direcció a l’oceà Pacífic, o bé cap a l’est en direcció a l’oceà Atlàntic. Per tant, pocs milímetres determinen el destí final d’una gota de pluja.
Seguim avançant i el proper Parc Nacional és el megaconegut Banff. No tenim intenció de quedar-nos-hi perquè fa 9 anys ja el vam visitar força a fons. Això sí, fem una paradeta per fer una caminada. Concretament ens dirigim al Johnston Canyon, un engorjat que permet fer un recorregut a través d’unes passarel·les i visitar un parell de salts d’aigua que són força impressionants (Lower i Upper falls). Sort que hi anem aviat perquè és un punt amb força visitants (bé, de fet com tot Banff), i encara ho trobem força bé, i podem fer els 5,5 km (anada i tornada) amb relativa tranquil·litat. Durant el camí veiem força esquirols tant dels vermells com també dels de ratlles negres.

Ja és migdia, i decidim parar al poble de Banff, el centre neuràlgic del parc. És un poble amb molta oferta gastronòmica i comercial, que conserva cert encant i sobretot pels voltants que té i les immenses muntanyes que l’envolten. Com que ja comencem a tenir gana optem per quedar-nos a dinar un súper entrepà i després anem a fer un súper cafè amb un pastís de pastanaga. Per primer cop durant el viatge provem un cafè com deu mana! Només per això ja ha valgut la pena la parada a Banff.

Vora les 3 comencem a fer camí per arribar avui al nostre proper destí, Drumheller. Hem de conduir en direcció oest fins passat Calgary. Arribem a Drumheller, el poble dels dinosaures i el primer que fem és anar a l’oficina d’informació per demanar on podem trobar un supermercat gran, on podem trobar campground per passar la nit, i també per demanar informació sobre les rutes que demà volem fer. Ens atén una senyora molt amable que ens explica moltes coses, fins i tot que a l’hivern, en aquesta zona, es poden veure aurores boreals.

Passem la nit al campground de “11 bridges”, una mena de càmping que té molt bons serveis però que ni molt menys té l’encant d’un típic campground. A més a més, com que està al costat del riu, està ple de mosquits!!! Això sí, com sempre en els campgrounds, la nit és molt tranquila.


Dissabte 24 d’agost
Ens llevem d’hora perquè avui volem esprémer al màxim aquesta zona.

Primer de tot ens dirigim al Suspension bridge, un pont penjant espectacular que travessa el riu Red Deer, i que no permet més de 20 persones alhora. El terra permet veure el riu i en alguns moments fa una mica de cosa estar caminant-hi...
Seguidament ens dirigim més cap al sud per visitar els hoodoos, unes formes geològiques peculiars que ens recorden molt el que fa uns anys havíem vist a Bryce Canyon. Els antics creien que eren gegants que forces del mal havien convertit en pedra. Com que hi arribem aviat no hi ha massa gent i pugem fins ben amunt i això ens permet tenir unes vistes immillorables de la vall del Red Deer.

  
Seguim avançant cap al sud fins arribar a l’Atlas Coal Mine, una mina de carbó molt ben conservada. Es poden fer diferents tipus de visita i, com que ens interessa molt, decidim fer la que creiem més completa que et permet entrar a la mina caminant. Abans de la visita anem a veure les màquines que s’utilitzaven i també els estances que hi havia a la colònia minera. Ens toca una guia molt trempada que ho explica molt bé i amb molt d’entusiasme. Primer de tot ens explica què es feia en el “Wash House” que era la caseta on els miners deixaven la roba neta penjada del sostre (per no embrutir-la i mantenir-la seca i calenta) i on es dutxaven. De fet, els miners eren uns “privilegiats” pel que fa la dutxa perquè eren dels pocs de l’època que es podien dutxar diàriament... bé, això és perquè evidentment sortien molt bruts de la mina. A les seves dones se’ls permetia anar a dutxar-se al mateix lloc el diumenge, abans d’anar a missa. També ens expliquen que durant la dutxa, que només durava 2 min, un company netejava l’esquena de l’altre, per tal de poder ser més eficients i anar més ràpid. Seguidament visitem una altra estança on ens explica com han evolucionat els sistemes d’il·luminació a la mina.
A continuació, ens posem tots un casc (cadascú amb el sistema d’il·luminació que escull) i accedim al túnel d’entrada a la mina. És un passadís estret on hi ha l’espai just per avançar i al costat esquerra hi ha una cinta que permetia treure el carbó que s’extreia de la mina. Seguim avançant i entrem a un passadís d’accés que aquest ja no té finestres a l’exterior i és completament fosc. De fet, la guia, en un moment determinat, ens fa apagar els llums dels cascs i ens quedem a les fosques... una sensació que fa posar la pell de gallina i més perquè mentrestant ens explica la història d’un miner i de com va viure i sobreviure un esfondrament d’una galeria, i malgrat això va continuar anant cada dia a la mina durant 40 anys més. Als miners se’ls pagava per la quantitat de carbó que extreien i per tant això comprometia la seguretat dels passadissos que escavaven ja que feien el mínim imprescindible per cabre-hi i poder treure tot el carbó que poguessin. També ens explica la història d’un miner que era molt forçut i extreia molt carbó però malgrat això en el registre sempre li’n sortia menys. Preveient que algú l’estava estafant, va demanar dues monedes (cada miner posava el que havia extret en una vagoneta i hi penjava una moneda amb el seu número) per posar-ne una al lloc on tothom la posava, i una altra d’amagada; d’aquesta manera va poder saber qui l’estava estafant... i d’aquest estafador, no se’n va saber res més... Al final del passadís sortim a fora i estem a dalt del turó des d’on tenim unes vistes aèries de la mina impressionants. Acabem la visita on l’havíem començat molt contents perquè ha valgut molt la pena.

Són vora les 12 i ens dirigim cap a Drumheller per, a partir d’aquí, fer el Dinosaur Trail, un recorregut circular d’uns 60 km que discorre per les zones on s’han trobat una gran quantitat de restes fòssils, sobretot de dinosaure. Hi ha un parell de punts al camí, Horse Thief Canyon i Orkney viewpoint des d’on es tenen vistes espectaculars de la zona de canyó que al llarg dels anys ha anat escarvant el riu. Com a curiositat, a la zona de Horse Thief Canyon, recentment s’hi ha gravat la pel·lícula “Ghostbusters 2020”, un clàssic de la nostra infantesa!

Al punt mig del recorregut, hem de travessar el riu amb un ferry, a Bleriot Ferry.
Dinem pel camí, i ja de tornada a Drumheller, ens dirigim al Royal Tyrrell Museum, un museu fantàstic, impressionant, imprescindible, que conté la major quantitat de fòssils, sobretot de dinosaures, del món. De fet, la zona d’Alberta és de les més riques del món en jaciments fòssils. Quedem meravellats amb tots els originals (que són la majoria) i reconstruccions (alguns) d’esquelets de grans dinosaures, i també d’altres rèptils. Una col·lecció interassantíssima que val molt la pena visitar. Ah, i com a curiositat també des de les galeries es pot veure el laboratori en el qual treballen els paleontòlegs!
Sortim del museu ben contents perquè ha estat una visita que ens ha entusiasmat.
Per acabar el recorregut dels dinosaures, pugem al dinosaure que és la reconstrucció més gran del món d’un T-rex. S’hi accedeix per dins l’oficina d’informació i pujant 105 escalons arribes fins a la boca del dinosaure.

Contents d’haver aprofitat molt bé el dia, i també contents perquè ens ha agradat aquesta zona i ens ha permès trencar amb els paisatges que des de fa una setmana estàvem veient, enfilem carretera per intentar avançar una mica. Demà volem arribar al Glacier americà i per tant s’està acabant la part canadenca. Fem nit a Vulcano en un pàrquing amb altres furgos i autocaravanes. A la nit fa una tempesta amb molts llamps i trons!
  
Diumenge 25 d’agost
Ens llevem ben d’hora i anem fent camí. A quarts de nou ja estem gairebé a tocar de la frontera d’USA. Ens parem a esmorzar en una cafeteria un súper esmorzà d’aquests que es mengen per aquí: ous, bacon, salsitxes, torrades, pancakes... i l’Arnau una súper hamburguesa! Estem una estona resguardant-nos dels 10ºC que hi ha a fora i també consultant informació que ens cal per internet.
Creuem la frontera sense massa problemes. Només ens fan deixar les tomates...

El temps avui és gris i ennuvolat i a l’horitzó es perceben pluges. Ens parem a Saint Mary, un poble que és l’entrada al Parc Nacional de Glacier. Posem benzina i anem a la botiga a comprar alguns souvenirs que ens fan el pes.

Quan entrem a Glacier ja plou. Parem al punt d’informació del Parc per agafar informació de campgrounds i rutes, i seguim endavant. La previsió meteorològica diu que a la tarda ha de millorar una mica el temps i que demà ha de fer sol. Per tant, paciència. Decidim anar a buscar lloc al campground per no quedar-nos-en sense (a l’oficina d’informació donen una informació interessant i és l’hora en què el campground es va omplir, si ho va fer, el dia abans; així pots tenir una idea de quant t’has d’afanyar!). Ens decantem pel campground de Rising Sun on trobem força alertes de presència d’os grizzley. De fet, en aquest campground, les tendes estan prohibides pel risc d’un atac d’os grizzley (el més agressiu de totes les espècies d’os). Dinem allí i ens esperem que pari de ploure. Cap a quarts de tres para i surt un bon sol. Per tant, aprofitem per sortir i anar a caminar una estona. Conduïm fins un tros més amunt i comencem a fer el camí que ens ha de dur fins a St. Mary falls. Però a mig camí hem de recular perquè comença a ploure un altre cop. Però quan arribem al punt d’on hem sortit, ha tornat a sortir el sol i ens animem a caminar en sentit contrari fins al Sun Point, i hi arribem. Però de tornada ens torna a enganxar la pluja! Total, que arribem ben remullats a la furgoneta. El paisatge és preciós. Glacier és majestuós. El llac Saint Mary és molt gran, de fet fins i tot té onades. Pel camí podem veure la perspectiva del llac i de les immenses muntanyes que el voregen des de diferents punts de vista, tots ells espectaculars. Segur que valdrà molt la pena conèixer i explorar aquest parc! Avui ha estat el primer tastet però demà més!
De tornada ens anem a dutxar i a comprar llenya. Com que tot i tenir una barbacoa no tenim graelles, hem d’improvisar-ne unes a base de troncs que hem recollit durant l’excursió. Sort que en David és molt enginyós! Tot i així, és una barbacoa una mica “interruptus” perquè va plovent i parant... al final, però, ens podem menjar la carn!


Dilluns 26 d’agost
Ha parat de ploure. El dia avui és una mica més assolellat tot i que hi ha restes de núvols i boires. Després d’esmorzar anem avançant per la carretera del Parc. Passat el llac Saint Mary, que ja vam visitar ahir, ens parem en alguns punts a observar els pics i les glaceres imponents del parc. Ens anem enfilant fins arribar al Logan Pass. No hem calculat massa bé el temps i hi arribem un pèl massa tard ja que el pàrquing ja està ple (no és massa gran i la gent que va a fer caminades l’omple ja de bon matí). Per tant, no ens queda més remei que aparcar la furgo un tros més avall i pujar caminant 1 km aproximadament per la carretera.


El Logan Pass és el punt central del Glacier. A partir d’aquí comença la mítica excursió del Highline trail que discorre per uns penyasegats impressionats des dels quals es pot veure molt bé tota la vall de Glacier; aquesta excursió és molt dura tant pel que fa desnivell com distància. Nosaltres ens decantem per anar a veure el Hidden Lake. El camí fins al llac no es pot fer complet perquè la baixada fins al llac està tancada ja que fa uns dies un os grizzley va atacar una cabra en aquesta àrea, i per precaució ho han tancat. Això fa que avui tampoc es puguin veure massa cabres, perquè estan avisades... De totes maneres la pujada fins al punt on es pot veure el llac és molt maca i essent una caminada per zona oberta permet gaudir de les immenses muntanyes que formen el Parc Nacional de Glacier. El llac també és preciós. Un cop a dalt fa realment molt de fred!
De tornada al Logan Pass anem al centre de visitant a veure les exposicions i després anem baixant. La carretera de baixada està considerada com una de les més maques dels parcs nacionals d’Estats Units, la Going to the Sun Road. I sí, és realment així. Les vistes són de vertigen!

En arribar a la vall, com que el campground d’Avalanche i el de Sprague Creek (ja al llac McDonald) estan plens, decidim anar al del final del llac i també del parc, el d’Apgar. Ens sorprèn que, tot i ser el campground més gran del parc, és molt maco i amb molta essència. La nostra parcel·la està ben bé enmig del bosc i, tot i haver-hi altres parcel·les aprop, la sensació és que estem sols. Fa un solet molt agradable i dinem a fora gaudint del bon temps. A la tarda, anem caminant fins al poble d’Apgar a fer el cafè, a caminar vora el llac, i a comprar una mica de llenya. És un entorn idíl·lic, amb molta pau, i immers dins la natura. Aquí no hi ha ossos grizzley i de fet ens diuen que un dels campgrounds de l’est del parc ha hagut d’evacuar-se per presència de grizzley. Déu n’hi do amb els ossos! Una cosa que aprenem avui és que a Glacier no hi ha brases a les barbacoes per tal de mantenir els ossos lluny dels campgrounds ja que es trobaven que a la nit hi entraven a llepar el que quedava a les brases.
Sopem en la tranquil·litat del capvespre. La barbacoa i el foc ens acompanyen...i  també un esquirol que viu a l’arbre que tenim al costat!


Dimarts 27 d’agost
Avui ens llevem molt d’hora perquè toca conduir molt ja que volem arribar fins a la zona de Mount Rainier. Són molts quilòmetres i passem el dia a la carretera. Conduir tant és dur però intentem anar-nos rellevant i, en el cas dels nens, anar jugant, mirant alguna peli, parlant, etc.

Travessem els estats de Montana, una petita part d’Idaho, i Washington. Tot i que esperàvem que Washington fos ja verd d’inici, tot el que veiem avui des d’Spokane fins a Yakima és molt sec. A destacar el punt en què creuem el riu Columbia: espectacular! És el riu amb més cabal que hem vist mai, i just abans del creuament hi ha un punt on es pot veure l’imponent canyó i el pont que el creua.

Ens va molt bé que avui tornem a guanyar una hora, perquè tornem a anar cap a l’oest. Ja cap al final de la tarda parem al supermercat, a Yakima, a proveir-nos de menjar.
Arribem cap a les 7 de la tarda al campground de Little Naches, just abans d’entrar al Parc Nacional de Mount Rainier. És un campground molt bàsic i molt salvatge (amb el mínim imprescindible) i al costat del riu. Tot i que és tard, busquem llenya per fer barbacoa. La nit és tranquil·la, ja que som poca gent al campground, i amb un cel estrellat com poques vegades l’havíem vist.


Dimecres 28 d’agost
Ens llevem d’hora, esmorzem i comencem a avançar per entrar ja al Mount Rainier National Park. Entrem per la zona est, pel Chinook Pass, i des d’aquí es té una vista immillorable de la vall, però encara no del Mount Rainier. Fem una excursió molt maca fins al Sheep Lake i ens sorprèn que, tot i estar a força alçada (més e 1000 m) fa una calor que déu n’hi do (31ºC)!
Just després del coll, apareix com un gegant imponent el Mount Rainier. Veure’l així de cop fa que et quedis sense alè! És una muntanya majestuosa tota coberta de neu i glaceres al voltant.



Avancem una mica més i entrem altre cop al Parc per l’entrada del sud est, Ohanapecosh. Ens parem a dinar en una zona de pícnic de l’Stevens Canyon i després de dinar anem a veure el canyó que resulta ser espectacular: molt estret i profund (uns 30 m), i amb unes aigües molt braves. Mica en mica, a mesura que avancem per la carretera, el Mount Rainier torna a aparèixer majestuós. Ens parem a la zona de Paradise, el punt més emblemàtic del parc i anem a fer un cafè i també al centre de visitants. Allí, amb el wifi, ens assabentem d’una notícia molt trista: en Dentetes ha mort. No ens en sabem avenir. Tot ha estat molt sobtat però sembla que no ha patit. El trobarem molt a faltar i sempre viurà en els nostres cors. Tot i que estem molt tristos, la vida i el viatge continuen. Des del centre de visitants fem una excursió que té força desnivell amb poc tros, però que permet arribar fins a un punt des del qual es té una vista privilegiada del Mount Rainier i de la glacera. És d’aquells llocs en els quals t’hi quedaries molta estona senzillament contemplant la bellesa de tot l’entorn. Ja és força tard, i a la baixada no trobem massa gent. Això ens permet veure animals com ara morses (molt més grans de les que estem acostumats a Europa) i també una família de 4 membres de “black deers” una mena de cabirols. I òbviament, molts esquirols de molts tipus diferents.
Són gairebé els 7 de la tarda... tot i que és tard ha valgut molt la pena dedicar la tarda a aquesta zona. Anem fins al campground més proper, el Cougar Rock i, per sort, trobem una de les darreres places lliures. Ens hem d’afanyar a cuinar i fer foc perquè ja es comença a fer fosc. Estem molt cansats però molt contents d’haver descobert aquesta perla que és el Mount Rainier National Park. Ens ha agradat molt i recomanaríem a tothom que visiti aquesta zona que no deixi de visitar-lo.


Dijous 29 d’agost

Durant la matinada ha plogut i de fet, al matí, encara cauen algunes gotes. Esmorzem tranquil·lament enmig dels grans cedres que hi ha al campground i que ens envolten, i després avancem fins al darrer punt de visita del Parc, la zona de Longmine. Fem una excursió curta però molt interessant que discorre pels boscos d’arbres immensos, i on també hi ha sortidors d’aigües termals en alguns punts. A més, com que és un itinerari interactiu de natura, podem aprendre moltes coses sobre la flora, sobretot, i també la història, d’aquest indret.



De tornada, visitem el museu i el centre de visitants.
Ja cap a mig matí, sortim del parc i ens dirigim cap a l’oest, per ja arribar al Pacífic. El camí és llarg i decidim parar abans d’arribar per tal de poder dinar. El dia és força gris i tapat i de tant en tant cauen gotes. Finalment arribem a Bay Center, ja a tocar del Pacífic, i decidim anar a un càmping Koa perquè ens cal fer bugada i disposar de serveis. Passem la resta de la tarda explorant la platja més propera, que com que hi ha força propietat privada no ens permet avançar massa, i gaudint del lleure que ens ofereix el campground. Al vespre fem barbacoa, com ja és habitual.



Divendres 30 d’agost
Ens llevem i intentem arrencar d’hora perquè avui ja volem fer part de l’Olympic National Park. Aquest és un parc que té una part tant de costa com també de muntanya i això precisament, aquesta diversitat d’ambients i paisatges, és el que el fa molt atractiu. Té una carretera, la 101, que fa la volta al parc i si es vol fer tot es necessiten uns quants dies perquè l’extensió és considerable.
Nosaltres entrem pel sud oest, a tocar de la costa, després d’haver passat per algunes ciutats amb més entitat, abans del parc, que no tenien massa bona pinta (Aberdeen, per exemple, que hem vist plena de “tarats”). Això ens fa valorar encara més el tipus de viatge que fem, amb total autonomia d’on anem i d’on ens volem quedar, perquè si haguéssim fet la ruta sobre plànol des de casa, potser haguéssim decidit parar a dormir en un lloc com Aberdeen que, a priori, semblaria un bon punt d’inici per explorar l’Olympic.

L’entrada al parc, però, és una altra cosa. Comencem a tenir aquella sensació que fa anys vam viure a l’illa de Vancouver i també al Red Woods. Carreteres envoltades de boscos frondosos i arbres immensos, amb pinzellades de costa pacífica. La primera parada la fem a Kalaloch per demanar informació a l’oficina dels rangers. A partir d’aquí, fem una altra parada per veure el Big Cedar Tree que és un cedre de magnituds espectaculars, però que seguint el camí pots comprovar que està envoltat d’altres arbres igualment impressionants. Val la pena fer una foto amb panoràmica i també amb algun referent humà per veure la magnitud d’aquests arbres.

A continuació, ens parem a la Ruby Beach que és una platja amb illots propers i també amb molts de troncs i moltes construccions fetes a partir d’aquests troncs (barraques, tipis, etc.). Caminem una estona perquè ens agrada molt la sensació que desprèn aquest indret i també per allunyar-nos de la gentada que es queda només a l’accés principal. El Pacífic és immens i les platges són una altra història si les comparem amb el que estem acostumats tant pel que fa el Mediterrani, però també el Cantàbric i fins i tot l’oceà Atlàntic.
  

Una mica després de Ruby Beach parem a dinar perquè estem afamats! Com que és el cap de setmana del Labor Day preveiem que tindrem problemes per trobar lloc als campgrounds. De fet, el primer que hem passat i que estava fora el parc, estava tot reservat... per això decidim arribar fins a la zona de Mora, més al nord i tocant a la costa, per veure com està el campground que hi ha allí i que, teòricament, és de “first come, first serve” (qui primer arriba, primer agafa plaça). Doncs bé, hi arribem i per sort trobem una plaça! Hi deixem les coses i ens n’anem a explorar unes platges properes que ens han dit que són molt maques. Els americans no s’hi maten massa a l’hora de posar nom a les coses, i les platges són la primera, la segona i la tercera. Doncs bé, la primera està en una reserva índia i hi ha certa activitat turística (alguns motels, lodge i RV park). Aquesta platja té l’encant de tenir uns illots rocosos força importants a davant, i també és el primer lloc on, amb paciència, veiem unes foques a vora la costa. També val a dir que els troncs que hi ha a la platja són d’unes dimensions espectaculars!
Després d’aquesta platja, conduïm fins al pàrquing de la tercera platja i, a través d’un camí d’1 milla i mitja, ens hi acostem. El camí discorre enmig d’un “rain forest” que, sobretot de tornada i pel fet de no trobar massa gent i ser ja tard, fem ràpid pensant en la possible presència d’animals com el puma... La platja és molt salvatge i hi ha algunes persones que hi ha acampat per passar-hi la nit. Un indret que transmet molta pau i molt essència.

Arribem al campground que ja fosqueja i ens afanyem a fer el sopar. Avui, però, no tenim sort amb la barbacoa i no podem encendre foc perquè la llenya que tenim és massa humida. De fet, aquest indret és un lloc amb una humitat molt elevada. Ens hem de conformar amb la carn feta a la paella que, tot i no tan deliciosa com a la barbacoa, també és prou bona.


Dissabte 31 d’agost
Durant la matinada ha plogut però al matí quan ens llevem ja ha parat. Tornem a tenir les cadires molles...
Després d’esmorzar ens dirigim cap a la part nord del parc. Durant el matí fem una excursió vora el Lake Crescent fins arribar a les Marymere falls; un camí que val molt la pena. Tornant observem com hi ha gent que es prepara per fer una ruta en llac amb kaiak, malgrat va plovisquejant.
A partir d’aquí, agafem una carretera secundària que ens porta fins a la zona de Hurricane Ridge, la zona més alpina del parc. Per cert, la vall abans està tancada perquè aquesta temporada han tirat a terra la presa ja que veien que estava disminuint la població de salmons que podien arribar a la capçalera del riu per reproduir-se, i en conseqüència part de la vall ha quedat inundada.









Quan arribem a la carretera que connecta amb la principal que puja a Hurricane Ridge hi ha força cua i és que molta gent accedeix al parc i no té el passi. Nosaltres hem d’esperar una estona però, com que ja el tenim, arribat a un punt entrem directe. El primer que fem és anar a buscar lloc al campground de Heart of the Hills i, per sort, en trobem! Dinem aviat i després fem 12 milles fins arribar a la zona més alta del parc, el Hurricane Ridge Visitor Center. Des d’aquí es tenen unes vistes espectaculars de les muntanyes més altes del parc i també del mar i de l’illa de Vancouver. Cal estar alerta perquè hi ha núvols i de tant en tant hi ha ullades de sol que permeten admirar nous paisatges que van quedant amagats. Fem una caminada que puja bastant i permet tenir vistes d’encara més amunt. Senzillament impressionant estar contemplant, alhora, l’oceà Pacífic, i glaceres. De baixada tenim la sort de trobar una parell de “white tailed deers” que no s’espanten de res i ens permeten veure’s i fotografiar-los de ben a la vora.


Encara ens queda una mica de tarda per endavant, i decidim baixar fins a Port Angeles, la ciutat amb més entitat de la zona i centre neuràlgic de les oficines del Parc Nacional, perquè demà volem anar a veure balenes i ens cal tenir informació. Aconseguim trobar una empresa que ens fa força el pes i decidim que, si demà fa bon temps, hi anirem.
Arribem al campground cap a quarts de set, amb temps suficient de fer el sopar (avui sí, amb barbacoa) i menjar amb llum del dia.


Diumenge 1 de setembre
Ens llevem d’hora i veiem que el dia es desperta força serè. Que bé! Esmorzem i ens dirigim cap a Port Angeles per reservar el nostre viatge per anar a veure balenes.
Embarquem a les 09:00h i ens endinsem cap al mar a les 09:30h. El creueu surt de Port Angeles i es dirigeix cap al nord per l’estret de San Juan de Fuca, arribant fins a les costes de l’illa de Victoria (de fet, a tocar de Victoria). Durant el trajecte de gairebé 5 hores podem veure “humpback whales” i sobretot orques. I quina sort hem tingut amb les orques perquè no n’havíem vist mai, i perquè no són gens fàcils de veure. I no només en veiem una sinó que en veiem fins a 7!!! Una experiència inoblidable!
  





També podem veure força foques i lleons marins que es situen sobretot en illots, i sorprèn com criden i es comuniquen.

Ens ha agradat molt i molt i molt! Quan arribem a Port Angeles tenim molta gana i decidim cuinar allà mateix un súper plat de macarrons.
Tot seguit ens dirigim cap a Port Townsend, ja deixant enrera l’Olympic, per tal d’agafar el ferry que ens ha de dur cap a l’est, en direcció al Parc Nacional de North Cascades. L’Olympic ens ha entusiasmat i ha complert perfectament totes les expectatives que en teníem.
El ferry surt puntual a les 16:15hi amb menys de mitja hora ja estem a Couperfield. Conduïm una hora i mitja aproximadament. Els llocs per on passem són molt macos. Primer, tot just sortint del ferry, passem per una zona de penínsules amb un pas molt estret i molt impressionant, i amb un paisatge molt verd i blau. A mesura que anem terra endins el paisatge canvia i veiem molts més prats i zones verdes envoltades de muntanyes. Anem avançant i no tenim clar on dormirem perquè essent cap de setmana festiu preveiem que els càmpings estaran força plens. Per això quan trobem un Koa decidim parar-nos-hi i buscar lloc. I de fet està força ple, però per sort la zona d’acampada, sense llum ni aigua, està molt buida i ens hi podem posar. El càmping no té res a veure amb el Koa de Bay Center. Aquest és molt més maco, molt més verd, i força semblant al que seria un campground. Sopem, avui sense poder fer barbacoa perquè a la zona d’acampada no en tenim, i tampoc tindríem llenya per fer-ne, i just després anem a veure una pel·lícula que fan a l’aire lliure: Willy Wonka (la pel·lícula en la qual es van basar per fer Charlie i la fàbrica de xocolata. Tot molt americà!


Dilluns 2 de setembre
Com que avui estem en una zona de més clariana, i no endinsats dins el bosc, els primers rajos de sol del matí ja ens desperten. I fa un dia espectacular. Aprofitem per esmorzar a fora gaudint del sol de bon matí i de la tranquil·litat ja que molta gent encara dorm.
Després d’esmorzar comencem a tirar i entrem al darrer Parc Nacional que visitarem, el North Cascades. Ens sorprèn una mica perquè pensàvem que era un parc que es podia visitar de més alçada però la realitat és que és un parc de difícil accés a aquesta alta muntanya i la carretera que el travessa, que és una carretera de connexió, està força transitada. Per tant, d’alguna manera perd una mica l’encant de Parc Nacional. Parem al centre de visitants, que està molt bé, i decidim anar a buscar campground. Com que és aviat, trobem lloc al primer que parem i agafem plaça. Està al costat d’un embassament. No hi trobem massa atractiu però decidim passar el darrer dia a la natura, gaudint-ne al màxim. És per això que anem a la llera de l’embassament on els nens es diverteixen equipant la seva illa! Ben bé que unes vacances així, desconnectats de tot, fa que tornin als jocs de tota la vida i també utilitzin molt l’enginy per trobar coses per fer, i que en realitat acaben essent molt més divertides que el que fan habitualment.

Dinem al campground i fins i tot encenem el foc. A la tarda decidim anar a caminar i tirem riu amunt per un sender que passa paral·lel al riu i que arriba a un pont amb unes bones vistes. De tornada trobem un altre sender que s’enfila una mica més però que és molt maco (tot un descobriment) ja que passa per un bosc de cedres.


Tornem al campground i juguem una estona tots plegats a jocs (aquestes vacances ha triomfat l’Exploding Kitten) i al cap d’una estona comencem a fer la darrera barbacoa. L’Arnau, que ja és tot un mestre, és l’encarregat de fer-la i se’n surt molt bé. Amb l’Elna fem unes truites, i tots plegats sopem en la foscor ja del capvespre gaudint d’aquests darrers moments tan especials.


Dimarts 3 de setembre
Avui hem de tornar la furgoneta. Al matí ens llevem sense presses, esmorzem, preparem les coses i comencem a tirar cap a Vancouver. Tenim un parell d’hores de viatge que fem amb calma.
Arribem vora migdia i abans de tornar-la dinem una mica. Ens fa una mica de pena (molta, diria) perquè hi hem estat molt bé. Ha estat un bon mitjà de transport i una manera de poder gaudir al nostre aire d’aquests parcs naturals. Hi hem cuinat, hi hem dormit tots quatre, hi hem passat estones... ha estat la perfecta companya de viatge! Per tant, molt bona experiència amb Escape Campervans i la nostra Goose!


Un taxi ens porta fins a l’hotel que tenim reservat al downtown de Vancouver. Després de 9 anys tornem a aquesta ciutat. L’hotel és una mena d’apartament en un pis número 11 amb unes bones vistes. Com que tenim cuina decidim que demà hi podem esmorzar i per tant anem a comprar algunes coses al supermercat. Aprofitem la tarda per passejar per Vancouver: el waterfront, zona del port, Stanley Park... Vancouver és una de les ciutats més boniques del món, sempre mirant al mar i, tal i com representa una escultura semblant a la de la sireneta de Copenhagen, la dependència que sempre n’ha tingut. També passegem pels immensos parcs verds plens de pica-soques, esquirols i corbs.
Després de passejar durant una bona estona, tenim molta gana i decidim fer un kebab per sopar.
Abans de tornar a l’hotel anem a fer un volt ja que volem veure la ciutat de nit. Els nens estan impressionats de tota la lluminària que es veu.


Dimecres 4 de setembre
Avui és dia de vols. Al matí, esmorzem a l’apartament i després agafem un taxi que ens porta fins l’aeroport de Vancouver. El primer vol és fins a Toronto, unes 4 hores, i després allà aprofitem per menjar una mica i agafar el segon vol que ens duu fins a Nova York. Arribem en retard perquè el vol també ha sortit tard. I és que a Toronto ja hi ha el control americà, malgrat ser territori canadenc, i per tant ens han mirat no sé pas quantes vegades el passaport abans no ens han deixat entrar tots a l’avió. Una mica caòtic tot plegat!
Quan arribem a Nova York són gairebé les 11 de la nit. I després toca agafar un taxi al caos que hi ha a l’aeroport de la Guardia i arribar fins a New Jersey. Sembla increïble com a les 12 de la nit d’un dia entre setmana, a Nova York hi hagi el trànsit que hi ha. I és que és ben bé la ciutat que mai dorm!
Quan arribem a la casa que hem reservat per Airbnb ja són quarts d’una de la nit. Ens costa una mica trobar la clau però finalment ho fem. Ens n’anem a dormir directe perquè estem molt cansats.


Dijous 5 de setembre
Avui toca superar una mica el jet lag de 3 hores que tenim. Al matí costa llevar-se però fem un esforç per anar-nos adaptant. Com que l’apartament té cuina, surto a comprar de bon matí per poder esmorzar i sopar aquí. El barri és un mig mig. Té carrers com el que estem de cases familiars, però altres carrers annexos amb un ambient “dubtós”. De fet, així és NYC i els seus voltants.
Després d’esmorzar, anem a buscar el bus seguint les indicacions que ens ha deixat en Pierre, l’amo de la casa. Ens en sortim prou bé i amb una combinació de bus i tren (Path) podem arribar en aproximadament una hora a la zona del World Trade Center, al sud de Manhattan.


Quan sortim de l’estació ens impressiona la vista de l’edifici més alt de Nova York al qual volem pujar avui: el One World Observatory.


Ara bé, el primer que fem és anar caminant fins a Battery Park per agafar el ferry que ens duu a la illa on hi ha l’estàtua de la llibertat. És una visita obligada però que alhora és molt maca i val molt la pena. Veure l’estàtua de ben aprop és emocionant i en ser en una illa et permet veure-la des de tots els angles possibles. Fem un cafè i després agafem el ferry que ens duu fins a Ellis Island on parem a veure el centre que acollia els immigrants que fa més de 100 anys arribaven a Amèrica buscant una esperança. És un lloc amb un gust agredolç per les experiències que s’hi van viure i que semblen tan vigents avui en dia.
Cap a migdia tornem amb el ferry a Battery Park i aprofitem per dinar un kebab al parc.
Tot seguit ens dirigim cap a la zona sud est de Manhattan per veure els famosos “piers” i també perquè volem anar al pont de Brooklyn, una meravella arquitectònica i de les més emblemàtiques de Nova York.

Al final de la tarda, i després de parar a fer un cafè, pugem al One World Observatory. I val a dir que és impressionant. Primer de tot l’entrada, amb un audiovisual molt innovador, després la pujada en ascensor que és senzillament espectacular i finalment la posada en escena un cop arribes a la planta 102 que et deixa esmaperdut! I les vistes... quines vistes tan magnífiques de la ciutat dels gratacels. T’hi quedaries hores i hores contemplant tots els indrets que pots arribar a veure des d’aquesta alçada que és la més alta de l’hemisferi nord. Una visita que ens ha agradat moltíssim i que és molt i molt recomanable.
De baixada, aprofitem per visitar la zona del memorial, on hi havia hagut les famoses torres bessones. Ara, al lloc de cada torre, hi ha unes piscines gegants amb un forjat que les envolta i on hi ha gravats els noms de totes les víctimes. Un espai pel record d’allò que va passar aquell fatídic 11 de setembre de 2001.

Havent exprimit el dia al màxim, i havent caminat 16 km, tornem cap a New Jersey. Sopem, mirem una pel·lícula de riure i ens n’anem a dormir.


Divendres 6 de setembre
El dia es lleva més ennuvolat que ahir. Avui hi ha previsió de força mal temps a partir de migdia ja que es preveu que passi per sobre la costa oest les restes de l’huracà Dorian.
Aprofitem el matí per caminar per les principals avingudes i carrers del downtown de Manhattan i visitar punts emblemàtics com l’Empire State Building, Times Square, Rockefeller Center, Broadway, Cinquena i Sisena Avinguda, etc. Cap a l’hora de dinar comença a plovisquejar i parem a dinar.
Passem la tarda en un lloc imprescindible de Nova York i que a tots quatre ens apassiona: el Museu d’Història Natural. Passem més de 3 hores recorrent-ne les sales i sobretot explorant tota la part relacionada amb animals (mamífers, rèptils, ocells, peixos, dinosaures...). Una experiència inoblidable!
Quan sortim ja només plovisqueja i per tant decidim anar caminant fins al carrer 33. Tornem a passar per Times Square, ara amb més impacte de tota la il·luminació, i també visitem el Madison Square Garden.

Després d’haver caminat 14 Km i d’estar molt cansats, i de tornar a ploure amb ganes, tornem a l’apartament.